Helena

Va caminant pels carrers
amb una bossa penjada l'esquena
sempre mira endavant
res no atura a Helena

Amb els pantalons texans
i una jaqueta plena de pedaços
les mànigues son tan llargues
que li tapen els braços

Helena avança decidida
a somriure-li a la vida

Ella porta ulleres
que emmarquen uns ulls grans
com dos olives negres
tan foscos i brillants

Passa prop de meu
sempre riallera
jo la miro assegut
els meus ulls s'en van al seu darrera

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Helena

  1. ithxay diu:

    no kedaria + bé “els meus ulls se’n van amb ella”?

    ais ais marineta q tas namurat? 😛
    q mako ^^

    Cuidet moltissim!

    P.S.: molt ordenador portàtil i molt internet a casa, però no et vaig mai el pèl, eh?!…¬¬ xDDDDDDD

  2. I think poetry primarily is governed by idiosyncratic forms and conventions to suggest differential interpretation to words, or to evoke emotive responses

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *